Estimades, estimats:

De vegades busquem protagonistes com si foren culpables, benvingut al paradís, ací tens els teus crims. Segueisc buscant protagonistes per a aquella historia, una d’aquelles que es podrien fer cançó si algú ho desitjes.

Va ser la nit d’un concert d’un grup que mai no recorde, i va passar tot com solen passar estes coses. Jo només en el desig pensava, i tu em vas furtar la son i la letàrgia.

El metall contra l’esquena, a un pas de permetre’t tornar-nos encara mes bojos. Refugiats a uns braços que no ens pertanyen, lluitant per fer etern un instant que no ens correspon. Venent mentides i façanes, regalant sort perquè desgràcies ens sobren, música de verbena, de borratxera, perduts entre la multitut, perduts cadascú al seu mon. I encara respire i et trobe, la teua mirada difusa, com un record que poc a poc es difumina fins que finalment despareix, i la teua boca, la teua boca a uns milimetres de la meua orella transcribint els versos que sonaven a uns quants metres. Amb això em vas guanyar. Per un instant i per sempre, o per mai.

Mentiria si digués que recorde quina era la teua cançó preferida, i el perquè t’agradava tant. Però, acaba d’apareixer al meu reproductor una que feia temps que no sentia i que aquella nit va sonar ben fort. En avant, considerem-la la teua favorita. Som imprevisibles, colpeja fort.

Ja saps, al menys així ho he suposat, allò de que ningú pertany a ningú. Aquella nit vam ser ningú pertanyent-nos l’un a l’altre. Cridant per una llibertat quasi prohibida. Al al final si ens varem convertir en cançó, tu més que jo i jo, més que mai, un record sense nom. Supose que no imaginarem que series tanta poesia

.

Numeros de telefon que es van perdre com si fossim avions fets amb servilletes a un baret perdut en aquell poble que, potser per la cassalla, potser per la musica massa alta, no vaig acabar de entendre.

Salvant les distancies, som els protagonistes que vam buscar.