No conec el camí a l'infinit. Tampoc el busque. No busque res. Tale els arbres amb gavinets de fúria i contínue la ruta. La ruta a l'infinit. Infinita la teua cintura.
M'he passat el matí buscant-te, a tu. A qualsevol, sense nom, sense un somriure afrodisíac, imagine fins i tot que sense ombra. I mai et trobe. T'amagues baix l'oblit, junt amb tots aquells papers que mai vam arreplegar, els contes que mai vam contar i les claus que mai vam trobar. Torne al play, la mateixa cançó, enverinada de records que dibuixe a un paper invisible.
Records que invente. Ho invente tot. Invente camins i els borre amb un bufit. Invente mirades i me les trague amb llima. Tale més arbres. Més rutes. Més invents. Més records del futur amb plastidecor que vaig crear al pati de l'escola.
Faig amics en les andanes subterrànies de un país que ja no és. Balle un vals amb els vagons i fotografie amb els dits els vidres a la nit.
Més perduda que mai. Sóc essència pura. Massa amarga i massa veritable per al circ de titelles en que m'han condemnat a viure. Totes amb la careta pintada, la mirada petrificada, assentint a un enorme domador que es situa al centre de l'escenari. Els focus t'il·luminen, i et creixes. Hipocresia barata en caixetes de vint comprimits.
No hay comentarios:
Publicar un comentario